Piperos

En la meva faceta de antropòleg no puc evitar el observar la gent que passeja pel carrer amunt i avall, cadscún d'ells dins del seu petit món, de la seva petita jerarquia social que conforma la seva familia. Aquests individus son diferents tots ells, hi ha mil·lions de persones al món, i cap d'igual, però les podem agrupar, i formar diferents grups socials, però no uns grups estàndards d'estudi, sinó els meus grups, el que jo anomeno, fauna social, fauna formada per espècimens humans, tot i que molts cops no ho semblen.Avui us vull parlar d'un espècimen en qüestió, el "pipero"....i direu el "pipero"?......que o qui es?, doncs n'heu vist per tot arrèu, en places o bancs, i fins i tot caminant, amb la seva cara de tot m'és igual, tant me fa qui hi tingui devant per què jo l'escopiré, i esquitxaré amb les restes matxacades i xafades de closques de pipes.

Si companys el "pipero", el menjador de pipes que va pel carrer deixan el rastre per si es perd, per què el pipero nois i noies es tonto, ha de deixar un rastre per tornar a casa, per què això si, te casa, un rastre que podem seguir tots si volem i així sabem on viu, i ens convida a menjar pipes i fem la festa de la pipa!!!

A més de tonto es porc, per què el rastre no el deixa enbolicat en bonics farcellets de roba, NO!...el deixa escampat pel terra, cosa que ens reafirma que es tonto, per què el que vé darrera les trepitja i escampa amb els peus i el pipero desprès no sap tornar i es perd, i això es un desastre un pipero perdut en una ciutat es un caos, creieu-me...

Ara tonto i porc però amb mètode, depèn del grau d'intel·ligència fabrica una massa amb closques i saliva que desprès escup com un camaleò estirant la seva llengua...tzup!...aquest seria el "piperus grandarius", quan la intel·ligència no arriba al límit permès per la societat pipera, apareix el "piperus garrulus", aquest va per feina, obre la pipa, es menja la llavor i escup sense més les closques....ztup!...aquest es el que desprès es perd, molts cops les closques se les endú el vent, amb aixó no hi conten mai...mai! Sinó que li preguntin al que ve darrere d'ells.

El que els fa comuns als piperos, sigui quina sigui la familia, es els ll

avis com butifarres malaguenyes resseque

s, per l'efecte de la sal, i els dits polze i index estovats i molls de tant llepar-se'ls, blancs i amb una ungla més llarga, normalment la del dit index, per escurar la bossa a la recerca de restes de sal i palets......he dit palets?...aquells palets que els tornen bojos, com si fos un premi i que mostren com un trofeu quan en troben un, tot i que molts cops no es més que una trampa amarga i rància, per que no deixin de menjar.

Amics si veieu aquests espècimens observeu-los fotografieu-los, perquè estan en perill d'extinció...i només surten a l'estiu!!!